D'on surt

De dins, i des del principi. L'esper és un dotat de naixement: una anomalia que ja hi és i que no depèn de cap déu, de cap fórmula ni de cap instrument. Per això és dels Il·luminats, el grup de poder de qui no deu res a ningú.

Això no vol dir que li surti sol. Vol dir que el que li falta no és origen, és control.

Què gasta i què el limita

El que gasta és equilibri, i s'aconsegueix de dues maneres oposades: per pau o per entrenament mental rigorós. Qui no troba ni l'una ni l'altra no és que faci menys: és que allò se li escapa quan no toca.

Per això un esper cansat, espantat o furiós és perillós d'una manera que un magister cansat no ho és mai. El magister deixa d'escriure; l'esper no deixa de ser-ho.

Què demana d'elements

Cap. L'esper no treballa amb idiomes prànics: el seu poder no passa per l'estructura de l'element, i per això no té roda, ni nota, ni anella. És el cas més net de poder que no és màgia elemental i que tothom, igualment, en dirà màgia.

El seu mètode

Un de sol, i es diu pel que és: mental. Tot passa per la ment i torna a la ment.

Encara sense escriure.

Qui la sol portar

Gent que no ha triat res. No hi ha acadèmia d'espers ni examen d'entrada; el que hi ha són persones que descobreixen d'hora que els passa alguna cosa i que, a partir d'aquell dia, o s'ho governen o els governa. Els que se'n surten solen venir d'una de les dues escoles no escrites: la del silenci o la de la disciplina.

On falla

Falla per dins. No se li acaba el combustible —no en té—, se li acaba la calma, i llavors el mateix que el fa capaç el desborda. És l'única font de poder on el fracàs no és quedar-se curt sinó passar-se.