Senki
PowerUn magister escriu l'element; un harmònic el fa sonar; un senki s'hi posa a to. L'idioma prànic queda intacte —ningú no el modifica— i el que canvia és qui s'hi sincronitza.
Confluència
Confluència és sincronitzar-se amb la ressonància d'un element sense tocar-ne mai el nucli. No s'escriu res i no es tanca res: per això els seus efectes són directes i senzills, i per això arriben a l'instant.
Endins i enfora
La confluència té dues cares, i saber-la no et dona automàticament totes dues.
Confluència interna
L'energia es converteix en un atribut i es reparteix en torns. Abocar-la tota al torn següent és un tot o res: aquell torn vals el doble i el següent ja no tens res. Repartida en cinc, en tens menys cada torn però et dura. Aquí és on el mètode es torna tàctic: no decideixes només què fas, sinó quan ho tindràs.
Confluència externa
Màgia elemental, cap enfora. El que gastes torna per torns, descansant o meditant, i de cap altra manera: la confluència no beu del prana de l'entorn com fan magisters i harmònics. Tot el que tires surt de tu.
D'on surt i qui la mou
La reserva és l'energia interna —els P.E—, i qui la bascula és la WIL: la voluntat no és cap dels dotze elements perquè no és una cosa que es governi, és la que governa. És l'stat amb què es fa l'intercanvi.
I l'element que et surt no el tries: es manifesta el del teu atribut més alt. Per això la confluència interna no és només guardar energia — pujant un atribut decideixes què manifestaràs. La correspondència la diu la roda, i cada element hi porta la seva:
Qui la fa servir
Al ninja, la confluència és la seva especialitat —el ninjutsu— i les seves tècniques són els ninpō. Però el mètode no és seu: qualsevol carrera el pot aprendre, i que avui gairebé ningú més no ho faci és costum i no norma.
Qui el sap des d'una altra carrera l'encadena amb la seva: un intercanvi d'atribut ràpid i, tot seguit, la tècnica pròpia. El que el limita no és cap prohibició, és el pressupost —fora de la carrera hi caben unes poques habilitats—, i per això qui ve de fora se n'emporta la meitat que li serveix i prou. Una psíquica que sàpiga confluència, per exemple, fa l'intercanvi intern però no la cara externa.
Kidō
L'altra manera del senki, i la que no s'assembla a res. El kidō no gasta prana: ni el de l'entorn —que és el que fa girar el cap als magisters— ni cap reserva pròpia que es pugui mesurar. Són un grapat de fórmules molt concretes —un gest, una paraula i la intenció justa— que funcionen, i ningú d'aquí no sap dir per què.
No s'improvisen. Són codis rígids: canvia una síl·laba o l'angle de la mà i no passa absolutament res. El que decideix no és la força de qui ho fa, és l'exactitud i la convicció — com més present i més segur ets del que dius, més amunt és la probabilitat que allò respongui.
I quan no respon no s'apaga com una espurna fallida: et torna a sobre. Cansament de cop, ferida per dins, i la sensació d'haver molestat alguna cosa. Per això el kidō no es practica per provar: o surt exacte, o et passa factura.
Qui n'aprèn no ho viu com un art sinó com una recitació. S'assembla més a algú que repeteix una fórmula ben apresa que no pas a un magister component.