Devoció
PowerD'on surt
D'una relació, i s'ha de mantenir. El devot venera, i a canvi el déu li deixa fer coses que d'altra manera no podria: és fe convertida en poder formal. No és cap do de naixement —això són els triats, que el reben sense haver-lo cultivat— ni cap saber que es pugui obrir i llegir. El mateix ritu fet davant d'un altre déu no fa res.
Per això dos devots del mateix temple poden fer coses molt diferents i cap dels dos ho sabrà explicar amb una fórmula: el que fan no depèn del que saben, depèn de qui els atén.
Què gasta i què el limita
No gasta prana de l'entorn ni cap reserva pròpia que es pugui mesurar: gasta favor. I el favor no es compra d'una vegada — es manté, i es pot perdre.
El límit, doncs, no és de cabal sinó de conducta, i és el que fa que aquesta font sigui la més fàcil de començar i la més fàcil de perdre.
El tabú
Cada déu té alguna cosa que no perdona, i està escrita. Feltus retira la gràcia de nit, a la foscor profunda i al fred intens; Cario, a qui ataqui la família o el llinatge que protegeix; Hesop, a qui desafiï els confins de l'oceà sense presentar tribut; Aivokuori, a qui desforesti sense raó o pertorbi la terra natural. No és un càstig moral: és que allò apaga el que et deixaven fer.
I el déu que no té dogma
N'hi ha uns quants —Esad, Rotem, Valanya, Llum— sense dogmes formals de veneració. No vol dir que no tinguin fidels: vol dir que no hi ha un camí escrit per fer-se'n devot, i que qui s'hi acosta s'ho ha de compondre. A Rotem se'l venera en el mer acte d'esperar; a Llum, responent a l'altruisme imprevisible. Això no és una font ensenyable, i per això els seus no formen escola.
Què demana d'elements
Els demana, però no els tria: els porta el déu. Un devot treballa amb els elements que el seu déu té —una nota en ressona un, una harmonia en domina tres— i amb cap més. Canviar d'element vol dir canviar de qui t'escolta.
Els seus mètodes
Quatre maneres d'adreçar-s'hi, i no són intercanviables: el que un déu escolta no l'escolta un altre.
Encara sense escriure un per un.
Qui la sol portar
El culte diu el retrat millor que cap descripció. Els de Jainrahu són ascetes i pelegrins; els d'Aivokuori, gent de camp que beneeix el sòl abans de treure'n fruit; els de Velkápomsta fan ritus d'adorns florals i repudien la guerra; els de Cario deuen vassallatge declarat i ofrenes de carn; els de Feltus busquen els seus favors de dia i cremen allò maleït.
Per això «devot» no descriu ningú tot sol. Descriu de qui ho és.
On falla
Falla quan el devot es pensa que el poder és seu. Tot el que pot fer depèn d'una voluntat de fora, i aquella voluntat té memòria: el tabú no es negocia, i no hi ha cap tècnica que el compensi. Qui vol un poder que no li puguin retirar ha de buscar una altra font — i aquesta és, justament, la frontera amb els Il·luminats.